El nou estudi de la Fundació FOESSA posa de manifest les dificultats creixents per accedir a un habitatge digne. A Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, el 40% de les persones ateses el 2025 no disposaven d’una llar o vivien en habitatges inadequats o insegurs.
L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels principals factors d’exclusió social. El nou estudi de la Fundació FOESSA, La vivienda imposible: del alquiler inaccesible al realquiler de supervivencia, presentat aquest dimecres 28 d’octubre, evidencia com l’encariment de l’habitatge i la insuficiència dels ingressos estan deixant una part important de la població fora del mercat residencial.
Segons l’informe, el 58,5% de la població que viu de lloguer a Catalunya té uns ingressos inferiors als necessaris per accedir a un habitatge de lloguer a preu de mercat sense destinar-hi més del 30% dels ingressos. D’acord amb el model analitzat, caldrien uns ingressos mensuals de 2.403 euros per poder assumir aquest lloguer de manera sostenible.
Les dificultats són encara més grans quan es tracta d’accedir a un habitatge de propietat. A Catalunya, el 91,1% de la població de referència que viu de lloguer no arriba al llindar d’ingressos necessari per comprar un habitatge en les condicions estudiades. El càlcul situa els ingressos mensuals necessaris en 2.894 euros, als quals caldria afegir un estalvi previ de 48.377 euros.
Aquestes dades mostren fins a quin punt l’habitatge ha deixat de ser accessible per a moltes persones, fins i tot quan disposen d’ingressos regulars.
El relloguer d’habitacions, una alternativa de supervivència
Una de les conseqüències més preocupants d’aquesta situació és l’augment del relloguer d’habitacions com a alternativa per a les persones i famílies que no poden accedir a un habitatge complet.
L’estudi estima que 266.435 persones ateses per Càritas a Espanya durant el 2025 vivien en habitacions rellogades, gairebé una de cada quatre persones acompanyades per l’entitat.
El que tradicionalment podia ser una solució temporal s’ha convertit, per a moltes famílies, en una situació que es prolonga en el temps. Viure en una habitació, sovint sense garanties contractuals suficients, comporta inseguretat, manca d’intimitat i dificultats per desenvolupar una vida familiar estable.
L’informe alerta que aquestes formes d’allotjament, lluny de resoldre el problema de l’habitatge, poden acabar cronificant la precarietat residencial.
Les situacions d’habitatge inadequat o insegur són diferents manifestacions de l’exclusió residencial. Infografia: Càritas i Fundació FOESSA.
Al nostre territori, el 40% de les persones ateses pateixen exclusió residencial
Aquesta realitat també es manifesta al Baix Llobregat, el Garraf, l’Alt Penedès i la part de l’Anoia que formen la nostra diòcesi. Segons la Memòria 2025 de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, durant l’any passat vam acompanyar 12.649 persones de 5.528 llars. D’aquestes persones, el 40% no disposaven d’una llar o vivien en habitatges inadequats o insegurs. A més, el relloguer afectava el 15% de les persones ateses.
Darrere d’aquestes xifres hi ha famílies que viuen en habitacions compartides, persones que no poden assumir el cost d’un lloguer, habitatges sobreocupats i llars que conviuen amb la incertesa de no saber si podran continuar vivint on són.
La precarietat residencial té doncs conseqüències que van molt més enllà de la manca d’un sostre. Afecta la salut física i emocional, l’educació dels infants, les possibilitats de trobar o mantenir una feina i les relacions familiars i comunitàries.
Acompanyar les persones i defensar el dret a l’habitatge
Des de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat treballem per donar resposta a aquestes situacions mitjançant l’acollida, l’acompanyament social i diferents recursos residencials al territori.
Projectes com l’habitatge Les Margarides, a Sant Sadurní d’Anoia, el pis de l’Espirall, a Vilafranca del Penedès, o els nous habitatges del Prat de Llobregat, en col·laboració amb la Fundació Hàbitat3, són exemples d’una tasca que busca oferir estabilitat i oportunitats a persones i famílies en situació de vulnerabilitat.
Però l’acompanyament individual, tot i ser imprescindible, no és suficient per afrontar un problema d’aquesta magnitud.
Garantir el dret a un habitatge digne requereix polítiques públiques que ampliïn l’oferta d’habitatge assequible, reforcin la protecció de les persones en situació de vulnerabilitat i evitin que el cost de l’habitatge continuï expulsant famílies de les seves comunitats.
Des de Càritas continuem reclamant que l’habitatge sigui reconegut i garantit com un dret fonamental, i no com un bé al qual només poden accedir les persones amb més recursos.
Perquè tenir una llar és molt més que tenir un sostre: és disposar d’un espai segur des del qual construir un projecte de vida.
Consulta l’estudi complet: «La vivienda imposible: del alquiler inaccesible al realquiler de supervivencia» — Fundació FOESSA, octubre de 2026.
