L’anàlisi de les dades evidencia l’impacte estructural de la pobresa i la vulneració del dret a l’habitatge, especialment en famílies amb infants i persones migrades
El 2024, Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat ha acompanyat 5.431 llars i més de 13.000 persones. Aquestes xifres, més enllà del seu valor quantitatiu, reflecteixen una realitat social marcada per la precarietat, però també per l’esperança. L’esperança de qui s’acosta a demanar ajuda, i el compromís de Càritas i l’Església per estar al costat de qui més ho necessita.
Una pobresa estructural que no remet
L’anàlisi de les dades mostra una pobresa estructural que afecta especialment les famílies amb infants. Gairebé la meitat de les llars ateses tenen menors a càrrec i un 31 % de les persones ateses són menors d’edat. Moltes d’aquestes llars són monoparentals, amb dificultats afegides per arribar a final de mes.
Un altre aspecte rellevant és que el 21 % de les persones ateses es troben en situació administrativa irregular, una realitat que limita severament l’accés a drets i recursos i que posa en evidència les barreres legals que afronta la població migrada.
Emergència habitacional: el dret a l’habitatge, vulnerat
Un dels indicadors més rellevant és el de l’habitatge: el 44 % de les persones ateses per Càritas no tenen un habitatge digne o viuen en situació d’inseguretat residencial. El nombre de persones que viuen de relloguer ha passat del 12 % al 19 % en només un any, i sovint això implica amuntegament, inestabilitat i manca de privacitat.
L’habitatge ha deixat de ser un dret garantit i s’ha convertit en un bé inaccessible. Aquesta situació vulnera drets fonamentals com la salut, l’educació o la seguretat, i posa de manifest una emergència latent que amenaça milers de llars.
Una societat a dues velocitats
El context de Catalunya confirma aquesta tendència. Segons l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Catalunya i l’estudi Foessa, la desigualtat no només persisteix, sinó que augmenta. Des de la crisi del 2008, el 25 % més pobre no ha recuperat el seu nivell econòmic, a diferència del 10 % més ric, que ja l’ha superat amb escreix. Ens trobem davant d’una societat cada cop més polaritzada.
Malgrat això, les prestacions socials continuen sent insuficients i mal dirigides. A Espanya, només el 12 % de les ajudes van destinades al 20 % més pobre, mentre que en països com Suècia aquesta xifra arriba al 40 %. Això demostra una manca de voluntat estructural per revertir la desigualtat.
La població migrada, doblement exclosa
Les persones migrades es troben amb barreres legals i socials que agreugen la seva vulnerabilitat. Segons l’indicador AROPE, el risc de pobresa o exclusió social és 2,43 vegades superior en la població amb nacionalitat estrangera. Això s’explica per la dificultat d’empadronar-se, la irregularitat administrativa o la precarietat laboral i residencial.
Una nova pobresa: treballar no garanteix viure dignament
El 33 % de les persones ateses han vingut a Càritas per primera vegada aquest 2024. Això demostra que la pobresa no és exclusiva d’un col·lectiu cronificat. S’estén i afecta nous perfils: famílies amb feina però amb sous insuficients, joves sense opcions d’emancipació, persones que s’han quedat sense xarxa de suport.
Una resposta transformadora
Davant d’aquesta realitat, la resposta de Càritas és clara: acollir, acompanyar i transformar. No es tracta només de cobrir necessitats immediates, sinó de reforçar vincles, escoltar i empoderar perquè les persones puguin reprendre el control de les seves vides. El nostre compromís no és assistencialista, sinó transformador.
Des de la mirada cristiana, la dignitat de la persona és innegociable. Jesús es va fer proper als més vulnerables. Avui, aquesta proximitat es tradueix en l’acció concreta d’una comunitat que vol ser veu profètica davant les injustícies i que no accepta que l’exclusió sigui una condemna inevitable.
Una crida a la responsabilitat compartida
Aquest informe no és només una fotografia de la realitat. És una crida a la responsabilitat compartida. Perquè les dades ens interpel·len. I perquè mentre hi hagi persones, hi ha esperança.
