L’exclusió social s’enquista

El 18,4% de la població espanyola (8,5 milions de persones) està en exclusió social. Són 1,2 de milions més que abans de la crisi.

VIII Informe FOESSA

El VIII INFORME FOESSA sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Espanya que s’ha presentat avui a Madrid és, en paraules de Guillermo Fernández, coordinador de la investigació, “un relat del moment d’incertesa en què ens trobem i una mirada a la nostra cohesió social per analitzar com vivim i reaccionem davant de la gran recessió, com estem enfocant la sortida i quines són les conseqüències de la crisi en la postcrisi “.
Els resultats de l’Informe confirmen -com assenyala Raúl Flores, secretari tècnic de la Fundació d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada (FOESSA) – “una situació que tot i que millora clarament respecte al 2013, que no arriba als estàndards de 2007 i que, si bé ens situa en una època nova, segueix ancorat en un model de desenvolupament econòmic, social i antropològic caracteritzat per una debilitat distributiva, per les seves dificultats per no deixar ningú enrere i amb serioses dificultats per afrontar i millorar la vida d’aquells que viuen la precarietat , de les persones excloses, dels expulsats que no aconsegueixen sortir del pou de l’exclusió “.
Aquest VIII Informe ha estat posat a punt un equip d’investigació format per 125 investigadors de 30 universitats i 13 organitzacions d’acció i investigació. El treball de camp s’ha desenvolupat amb el suport de més de 350 enquestadors professionals, que han trucat a més de 139.000 portes de 17 comunitats autònomes, recollint la informació de 29.000 persones d’11.600 llars, on s’han assegut durant més d’una hora per conèixer a fons la seva situació.
 

Què està succeint a casa nostra?

La primera constatació que recull el VIII Informe FOESSA és que l’exclusió social s’enquista en l’estructura social del nostre país.
Avui en dia, el nombre de persones en exclusió social a Espanya és de 8,5 milions, el 18,4% de la població, fet que suposa 1,2 de milions més que el 2007 (abans de la crisi). Són la cara de la societat estancada, un nodrit grup de persones per a qui “l’ascensor de la mobilitat social no funciona i no és capaç de pujar si més no a la primera planta”.
Dins d’aquest sector social, hi ha un grup especialment vulnerable que acumulen tants problemes quotidians que els impedeix tenir un projecte vital mínimament estructurat: són 4,1 milions de persones en situació d’exclusió social severa. Són els ciutadans sobre els quals s’acarnissa la desigualtat i la precarietat en les seves diferents formes: habitatge insegur i inadequada, atur persistent, precarietat laboral extrema i invisibilitat per als partits polítics.
Dins d’aquest grup en exclusió social severa ha un grup d’expulsats, que sumen 1,8 milions de persones (600.000 el 2007), que acumulen tal quantitat de dificultats i de tal gravetat que exigirien d’una intervenció urgent, profunda i intensa en recursos per garantir-los el seu accés a una vida mínimament digna.
La investigació porta, però, una bona notícia, que està protagonitzada per aquesta societat integrada que representen les persones que no tenen dificultats per a la seva supervivència, que porten una vida digna en termes materials i que s’ha recuperat als mateixos nivells d’abans de la Gran Recessió. Són el 48,4% de la població.
Es detecta, però, una novetat. Dins d’aquesta societat integrada s’està produint una reconfiguració en dos grans sectors: un primer grup, que és el majoritari, denominat la societat de les oportunitats, que integra dos terços de la població d’Espanya; i un segon grup, que conforma el que hem anomenat la societat insegura i en què estarien uns 6 milions de persones.
Aquest grup de la societat insegura es mou al llindar de l’abisme. Està a l’avantsala de l’exclusió. I intueix que davant d’una eventual acudida, en una nova crisi, la seva sosteniment econòmic es farà fallida. Li indigna que la societat segura es desentengui de la resta i agafi més impuls fins desconnectar. Són els que voten sortir, els que volen sentir que encara tenen el poder d’interrompre la dinàmica de la societat de les assegurances i d’impedir l’entrada de forans.
Els que es troben en la societat de les oportunitats, en canvi, estan en una situació benestant, creuen tenir la raó en les seves idees i en les seves pràctiques quotidianes. Consumeixen en excés, gairebé sense consciència i tenen capacitat perquè es posin les seves necessitats en l’agenda política. Mostren certa fatiga de la solidaritat. En realitat, els acomodats no practiquen l’empatia, ja que solen retreure, als exclosos, la seva desafecció i la seva responsabilitat per estar en aquesta situació i, als insegurs, que manifestin el seu malestar de manera irada.
 

Tres blocs de riscos socials

En el VIII Informe FOESSA s’identifiquen tres blocs principals de riscos socials, que afecten amb més força a la societat insegura i a la societat estancada.
1. La pèrdua de qualitat de la nostra democràcia. Estem arriscant-nos a que es buidi de contingut ètic i redistributiu, i es redueixi a un mer expedient polític on s’emfatitzen les formes i es guarden les aparences. Estem substituint els vincles per les connexions. Les persones amb baixos ingressos i en exclusió social participen menys en els processos electorals: es registren taxes de fins al 75% d’abstenció en els barris més desfavorits, que constitueixen un precariat polític que no participa en els canals tradicionals de representació. Això provoca que la seva veu desaparegui dels processos electorals. Si les persones excloses no voten, no entraran en l’agenda política, i si a l’agenda política no li interessa fomentar el seu vot, això aprofundirà més en la seva situació d’exclusió social.
 

2. La desigualtat en les seves diferents dimensions. En primer lloc, l’habitatge és un motor elemental de la desigualtat i un factor clau en les dinàmiques d’exclusió social. L’accés a un habitatge digne s’ha convertit en un dret inaccessible per a moltes famílies, que pateixen la inseguretat i la inadequació de la seva llar, i té una influència notable sobre els recursos econòmics, sobre l’estat de salut i sobre els projectes vitals dels més joves.

  • En els darrers dos anys el lloguer ha pujat un 30%.
  • Dos milions de persones viuen amb la incertesa de quedar-se sense habitatge.
  •  l’11% de la població viu sota el llindar de la pobresa severa, un cop descomptades les despeses o deutes relacionats amb el pagament de l’habitatge i els subministraments de la mateixa.

En segon lloc, la desocupació. Malgrat la seva reducció progressiva, és una realitat persistent i ara menys protegida, la qual cosa, juntament amb la precarietat, manifestada en temporalitat, parcialitat i itineraris cíclics que alternen períodes curts d’ocupació amb altres d’atur, generen treballadors pobres i exclosos, i limiten les possibilitats d’integració de molts col·lectius.

La desigualtat en el mercat de treball està imposant el discurs que l’èxit final resideix en la consideració de l’ocupació com un privilegi i no com un dret. És, a més, un privilegi respecte als altres. La precarietat laboral s’ha convertit ja en una forma de vida de forma estructural en la nostra societat.
  • El 14% de les persones que treballen estan en exclusió social.
  • Un de cada tres contractes temporals dura menys de set dies.
  • El 15,1% de les llars pateix inestabilitat laboral greu (són llars en què la persona principal ha passat per 6 o més contractes, o per 3 o més empreses, o ha estat 3 o més mesos en atur durant l’últim any ).
  • Tot i que s’ha aconseguit reduir l’exclusió per l’ocupació en un 42%, però 1 de cada 4 persones actives del conjunt de la població es troben en situació d’exclusió de l’ocupació. Si mirem només a les persones en exclusió social, serien 1 de cada 2.
  • El 20% de les persones en llars amb almenys una persona aturada no ha realitzat cap formació ocupacional en l’últim any.

Una característica que ens diferencia d’altres països del nostre entorn i d’una mida i desenvolupament similar és que en l’exclusió social a Espanya va de la mà la unió de baixa qualitat en l’ocupació i costos elevats de l’habitatge. El 37% dels exclosos de l’ocupació ho estan també en l’habitatge.

En tercer lloc, les famílies amb nens i la joventut estan més exposats a l’exclusió social.
  • El 33% de les famílies nombroses i el 28% de les famílies monoparentals es troben en exclusió social.
  • El 21% de totes les llars amb menors es troben en exclusió social.
  • L’Enquesta FOESSA constata que quan un neix i es cria en una llar amb escassos béns materials i amb ingressos reduïts augmenten les probabilitats de instal·lar-se al pantà de la vulnerabilitat. Els que es van criar entre dificultats dupliquen als que no van créixer entre penúries: aquesta és la marca de la transmissió intergeneracional de la pobresa. I aquesta marca no para de créixer.

En quart lloc, els desavantatges de les dones per a viure de forma integrada afecten totes les dimensions de l’exclusió social. Destaca la bretxa d’ingressos en l’ocupació i en les prestacions, el seu major risc d’empobriment, el seu accés més precari a l’habitatge, les diferències en l’estat de salut i la major exposició a situacions d’aïllament social.

  • Una dona necessita treballar 1,5 hores més al dia per guanyar el mateix que un home. Si aquesta dona és immigrant, 2 hores més.
  • Quan una dona és la sustentadora principal de la llar té més problemes econòmics per a acudir a certs serveis mèdics (odontologia, tractament psicològic, podologia).
  • Les llars sustentats per dones han de reduir amb més intensitat les despeses de subministraments de la casa i les despeses en comunicacions. I tenen més retards en els pagaments de rebuts o en els pagaments de lloguer de l’habitatge.
  • Suporten, a més, major volum d’amenaces de pèrdua d’habitatge, majors canvis de residència, majors estratègies d’haver de compartir casa amb gent que no coneixen, o haver de llogar una habitació a altres, o majors retorns a la casa paterna.

Finalment, hi ha els riscos davant de la salut.

  • L’exclusió social i no la pobresa monetària tendeix a duplicar-se en les persones amb discapacitat. El 30% d’elles es troben en situació d’exclusió social i un 16% en exclusió social severa, el doble que les persones sense discapacitat.
  • El 8,8% de la població ha deixat de comprar medicines, seguir tractaments o dietes per problemes econòmics.
  • El 15% de la població no pot accedir a un tractament bucodental perquè no s’ho pot permetre.
3. Els riscos socials derivats dels fenòmens demogràfics
Aquests fenòmens, que es produeixen en el llarg termini i que no han estat abordats de forma adequada en els nostres sistemes de protecció social, originen un increment progressiu de la necessitat de cures. A Espanya, a data d’avui, la família, i especialment les dones, és l’eix del qual se sostenen les cures i la sostenibilitat de la vida.
L’augment de l’esperança de vida i de la longevitat, els canvis en les pautes reproductives i les modificacions en les estructures de les llars i en l’organització de les famílies han comportat canvis significatius en el model de societat.
  • 1 de cada 3 llars necessita cures bé per criança, per edat avançada, per dependència o per malaltia.
  • En el cas d’edat avançada, malaltia crònica o discapacitat, el 27% dels cuidadors principals són homes de la família, el 64% són dones de la família, el 7,8 són persones remunerades o contractades i el 1,2 és l’Administració.
  • El familisme està trobant noves formes d’expressió a través de la mercantilització de les cures. Si aquesta és la resposta a les cures, aquells que no se’ls puguin pagar cauran en l’exclusió social.

 

Canvis en la distribució territorial de l’exclusió

Sobre l’impacte geogràfic dels riscos socials assenyalats, potser una de les dades més rellevants que presenta el VIII Informe FOESSA sigui el de la distribució territorial de l’exclusió social a Espanya.

Si tradicionalment Espanya s’ha explicat en termes de nord-sud, un nord ric i un sud pobre, aquesta fotografia segueix sent certa només si pensem en termes monetaris. No obstant això la fotografia de l’exclusió ofereix una altra visió. Les dades de FOESSA permeten afirmar que es consolida l’eix sud-mediterrani en l’exclusió social.
Aquest mapa demostra els diferents models d’integració que coexisteixen al nostre país, així com la forta diversitat territorial pel que fa a les diferents capacitats existents en el territori de l’Estat, tant de desenvolupament econòmic com social i de relacions d’ajuda mútua.

L’evolució de les polítiques socials

L’Informe analitza també les retallades que han patit els serveis públics fonamentals en els últims anys (educació, sanitat, dependència), que han afectat a l’accessibilitat, disponibilitat, assequibilitat i adaptabilitat dels mateixos a les situacions de major precarietat.
Les desigualtats han anat en augment en el cas de la sanitat, on, per exemple, el 2019 no s’ha recuperat encara el nivell de despesa sanitària de les retallades iniciats fa deu anys. I, particularment, en el sistema de dependència. Tanmateix, la crisi ha estat també una oportunitat per emprendre millores en coordinació i eficiència.
Destaca el retrocés registrat en l’impacte de l’efecte substitució que s’ha donat, per exemple, en l’extensió de l’assegurança privada de salut com a compensació a les deficiències del sector públic sanitari: el nombre de persones amb cobertura sanitària privada augmenta del 13,3% el 2012 al 16,3% el 2017.
En el cas de l’educació, cal destacar també l’augment de la ràtio d’alumnat i la càrrega electiva per al professorat o les dificultats per a l’obtenció d’una beca.
Així mateix, la branca dels serveis socials ha patit la pressió d’una creixent demanda social amb recursos minvants, deficiències crítiques i àmplies desigualtats territorials en la seva oferta. I les polítiques d’habitatge durant la crisi no han pogut establir les bases d’un sistema residencial que garanteixi a les persones més necessitades l’accés a un habitatge digne.
Les prestacions familiars i per fill a càrrec han seguit, també, una evolució declinant que els ha incapacitat per fer front amb eficàcia al repte de la pobresa de les llars amb nens, En dotze anys, la quantia per prestació per fill càrrec només ha pujat 5 cèntims mensuals (de 24,25-24,30 euros mensuals).
Finalment, els esquemes de garantia d’ingressos mínims a Espanya, amb els seus diversos subsistemes, han sofert reformes permanents o desenvolupaments amb molt diferents efectes en cobertura i intensitat protectora. La seva característica definitòria és la seva limitada cobertura i la seva baixa intensitat protectora, que redueix la seva capacitat per pal·liar la pobresa relativa, encara que sí la severa.
 

Com estem reaccionant els ciutadans?

El VIII Informe FOESSA indica que la ciutadania segueix donant suport l’Estat de benestar com a mecanisme de protecció social. Més que abans, es demana a l’Estat que intervingui per aconseguir una societat més igualitària, per garantir el dret a la salut o a l’educació i per protegir-nos de la pèrdua d’ingressos derivada de situacions de vellesa, malaltia o atur. Els ciutadans no consideren creïble el discurs sobre el «excessiu» despesa social.
Al costat d’això, però, vivim un qüestionament del sistema fiscal, tant des de l’àmbit polític com a ciutadà, i certa fatiga de la compassió en la nostra societat. Disminueix la disposició a pagar els impostos necessaris per a finançar les polítiques de benestar i la societat espanyola sent desconfiança davant del sistema fiscal i la classe política encarregada de gestionar-lo.
Aquesta fatiga de la compassió està generant perfils crítics amb les ajudes socials. Més del 50% de la població expressa que ara ajudaria menys que fa deu anys, encara que seguim sent un dels països on hi ha un grup majoritari de ciutadans que pensa que els ajuts socials no tornen mandroses a les persones.
Tot i que les persones més afectades per la crisi i que menys s’han recuperat a la sortida de la mateixa són les que estan en les capes més humils de la societat i els que necessitarien més aquestes ajudes, el sentiment de les classes mitjanes és el de grans perdedores , el que provoca que mirin cap al futur amb gran incertesa i pessimisme.

Moltes persones estan instal·lades en la por davant d’una societat del descens i de pèrdua d’estatus, que és estimulat des d’algunes instàncies polítiques i mediàtiques en un irresponsable joc que genera tensions i problemes allà on no n’hi havia, com és, per exemple, el de la xenofòbia. Dues dades:

  • Les persones immigrants aporten el 10% dels ingressos de la Seguretat Social i no obstant això, el 50% de la població espanyola pensa que reben més del que tributen.
  • En l’espai de l’exclusió social, el 80% de les persones són espanyoles, només el 20% són immigrants.
  • Només aproximadament el 4% de la població pensa que la immigració és el primer problema d’aquest país. Espanya és un dels països on en menor mesura s’expressen opinions obertament xenòfobes i es produeixen menys fenòmens de rebuig.

Revertir la societat desvinculada
Per poder enfrontar-nos al futur, perdre la por i enfortir els mecanismes d’inclusió de la ciutadania en la nostra societat, els autors de l’informe plantegen un conjunt de grans converses cíviques que s’adeqüin definitivament la nostra forma de convivència davant aquest procés de mutació social que en l’Informe s’anomena la societat desvinculada.

Destaquen tres reptes:
  1. Crear un nou escenari amb responsabilitats compartides, de dialogar al voltant de la creació d’un sector públic compost per l’espai de treball conjunt de les administracions públiques, les entitats no lucratives i les empreses socials, amb les iniciatives ciutadanes i professionals.
  2. Reflexionar sobre si volem garantir l’accés a la supervivència de les persones a través de mecanismes de prestacions i rendes condicionades o mitjançant fórmules de rendes garantides. És a dir, respondre al repte de quanta és la càrrega que volem posar sobre les espatlles dels pobres per a poder ajudar-los. I respondre’ns, fins i tot, si de vegades ser pobre és un delicte.
  3. Aconseguir que les persones, immerses en un món que promou l’individualisme, accedeixin a convertir-se en una comunitat per facilitar l’accés de tercers. La pregunta està en com fer que la ciutadania col·labori, el que no s’aconsegueix ni a cop de decret ni per pressió.

Les organitzacions cíviques i solidàries es mouen en un terreny de manca de recursos i d’un cert descens de confiança. La diferenciació entre els que mereixen o no ajuda pública o protecció social s’està convertint en un element clau per al suport d’aquestes entitats.

En el VIII Informe FOESSA s’apunta que és imprescindible un lideratge social, que, encara que a petita escala, pot generar mobilització ciutadana i aportar projectes que poden ser replicats o repensats en altres llocs. Es tracta d’una construcció de baix a dalt, que pugui revertir el camí de desconfiança i aïllament que les estructures estan promovent.
Com s’ha assenyalat en la roda de premsa, “avui, que s’estan negociant els pactes que determinaran qui dirigirà el Govern, les comunitats autònomes o els ajuntaments, hem de preguntar-nos si volem afrontar com recuperem per a la societat a aquest 1,8 milions de persones expulsades, com podem arribar a un acord per evitar l’exclusió social greu de 4,1 milions de persones, quina és la nostra voluntat de construir societat o de seguir permetent que cadascú, en funció d’on ha nascut, la família que ha tingut o el patrimoni heretat, resolgui com estar integrat “.
En paraulesde Guillermo Fernández, “el repte està en saber -i poder- construir consensos, i l’eina que sembla clau en aquests moments és la construcció d’un teixit social capaç de pensar en comú els diversos aspectes perquè la nostra vida sigui realment social”.
“Vivim en una societat desvinculada, en la qual cada vegada és més difícil fer-nos càrrec dels que es queden enrere i, per això, necessitem re-vincular-nos, un objectiu en el qual la construcció de comunitat tindrà un paper essencial. Aquesta és la tesi que defensa el conjunt d’aquest projecte de la VIII Informe FOESSA “, ha afegit.
 

Tancament de cicle

El VIII Informe FOESSA suposa el tancament d’un cicle d’anàlisi que s’iniciava en els moments previs a la crisi econòmica. Com explica Raúl Flores, suposa el capítol final de la trilogia sobre tres moments essencials en la nostra història recent.

  • 2007-2008 El moment de màxim creixement econòmic previ a la crisi, analitzat en el VI Informe FOESSA.
  • 2013-2014 El moment de màxima exposició de la població als efectes de la crisi econòmica, analitzat en el VII Informe FOESSA.
  • 2018-2019 El moment posterior a una recuperació econòmica constant de 4 anys, que analitzem en aquest VIII Informe FOESSA.

La Fundació FOESSA es va constituir el 1965, amb l’impuls de Càritas Espanyola, davant la necessitat de conèixer, la situació social d’Espanya de forma objectiva i persistent com a alternativa i complement a les iniciades polítiques de desenvolupament creades al nostre país en aquests moments.

Des del seu origen, tal com va subratllar en la presentació Natalia Peiró, secretària general de Càritas i directora executiva de la Fundació, els informes FOESSA (1967, 1970, 1975, 1980-83, 1994, 2008 i 2014) “han marcat fites en el coneixement de la situació social d’Espanya a través de l’anàlisi dels processos en què es manifesta l’evolució social, així com les estructures i tendències que es corresponen amb aquests processos “.
“La vocació permanent de servei de la Fundació -va afegir- al coneixement de la realitat social del nostre país és un compromís impulsat per Càritas, des del convenciment que no és possible actuar en la realitat social de la pobresa i l’exclusió si no comptem prèviament amb un coneixement profund i exhaustiu de la mateixa que ens permeti afinar les respostes i acompanyar de manera eficaç als destinataris de la nostra acció “.
Per a la secretària general de Càritas, “el nostre major interès és aconseguir que aquesta tasca investigadora de FOESSA es realitzi des de la mirada de les persones perdedores, de tots aquests descartats als quals es refereix el Papa Francesc i als que la Confederació Càritas situa sempre en el centre de les seves actuacions “.
Fes un donatiu Make a member
Gràcies a la vostra ajuda, podem estar al costat dels qui més ens necessiten
Quin tipus de donació t’agradaria fer?
Puntual
Quant voleu aportar?
Quant voleu aportar?
Particular
Empresa
X